Em tractaren com un bambo.

Eivissa, 02 de febrer de 2024.

EM TRACTAREN COM UN BAMBO.

 

Sa història d'avui és una de tantes que diàriament passen a milers de persones a ses oficines bancàries. La vull contar pel divertit que m'ha semblat sa situació. Ja em coneixeu ... M'agrada discutir. M'agrada polemitzar. M'agrada emprenyar. M'agrada deixar en evidència coses que ens volen fer veure com normals quan no ho són.

Mirau:

Ja fa dos anys vaig viure una situació similar. Com veureu, durant aquest temps que ha passat no s'ha millorat gaire s'atenció als clients que s'atreveixen a entrar en una oficina bancària.  

S'altre dia vaig anar a fer un ingrés en metàl·lic a una oficina d'una reconeguda caixa. Ses oficines d'ara no tenen una finestra de "caixa" per fer aquestes operacions. Ens diuen que ja no manegen sous en metàl·lic. Per aquest menester s'ha d'anar als caixers del carrer. Dins de l'oficina molta gent fent feina, moltes taules i cadires, però sou no se'n veu cap.

Vaig fer l'ingrés i el caixer automàtic va rebutjar-me un bitllet de 5 euros. Estava romput i aferrat per la meitat. Correcte. Vaig tornar a introduir-ho a sa màquina i novament mel va tornar amb un missatge a sa pantalla de "no el torni a introduir més".

Bé, ara ve sa part divertida de s'història. Vaig disfrutar molt.

Amb el justificant de l'ingrés dels altres bitllets i el bitllet romput a la mà, vaig entrar a s'oficina. Després d'esperar-me uns quants minuts fent cua, una empleada asseguda darrere d'un mostrador em preguntà "què volia?". Vaig explicar-li el tema i que volia ingressar els cinc euros. Sa pobreta va agafar el bitllet de cinc euros com si estigués infectat amb sa punta dels dos dits i va ficar-lo a sa màquina de comptar bitllets. Ei ... Vaig dir-li "és un bitllet de cinc euros. Un!" però el va ficar a una màquina de comptar! Al·lucinant.

Sa màquina de comptar també va rebutjar el bitllet. Sa empleada en digué "doncs l'haurà de fer córrer i haurà d'ingressar un bitllet nou". Amb cara de pocs amics vaig dir-li "perdoni, això és un banc o m'he equivocat de porta?".

Va molestar-se i va girar-se sense donar-me una solució. Jo continuant pressionant "perdoni, no se'n vagi. Què vol dir? Què he de portar un bitllet nou? No s'ho cregui. Vull parlar amb sa directora. Que surti sa directora i ara ho aclarirem."

Va sortir una dona d'un despatx diferent, crec que sa subdirectora, i sense presentar-se m'amolla (en castellà) que "que queria?". Una vegada més, vaig repetir sa mateixa història. Jo cada vegada per fora més enfadat i parlant més fort. Per dins disfrutant un munt.

Vaig muntar un espectacle! Tothom mirant.

Finalment, sa directora, es va dirigir a s'empleada i li va dir "dale un billete nuevo y que haga el mismo un nuevo ingreso en el cajero".

Vaig repetir el procés inicial al caixer amb un sol bitllet i tot perfecte. Sa màquina va donar-me el justificant de s'ingrés i vaig sortir d'allí.

Em tractarem com un bambo i no ho som.

Ens volen avorrir.

Eivissa, 20 de gener de 2024.

ENS VOLEN AVORRIR.

 

 

Tenc seixanta-set anys, estic jubilat i m'estic enfrontant a un munt de traves burocràtiques per registrar un document a un de tants registres que controla s'administració autonòmica d'aquestes illes. He de fer una multitud de tràmits, he d'aportar un munt de justificants, firmes electròniques, pagament de taxes, etc. Una paperassa digital i una enfeinada.

A ca meua ja tinc una oficina que sembla d’una empresa. Ordinador, impressora, escàner, un munt d'aplicacions informàtiques i no aconsegueix posar-me mai al dia. Cada dia em canvien algun tràmit o han modificat el sistema. Un embolic.

Després de sa Covid tothom va apuntar-se als tràmits en línia. Una manera d'evitar el contacte amb la gent i que finalment s'ha convertit en una forma de no contractar personal. Ara, totes ses sol·licituds oficials s'han de fer per internet i cada vegada trob més complicat trobar els formularis adequats, com omplir-los o com enviar-los. Per més dificultats, ses pàgines web oficials queden fora de servei en multitud d'ocasions. Ho sentim molt, em diuen en un missatge electrònic. Ho intenti més tard. Cabrons! Com si no tingués altra feina.

Per poder tramitar el registre davant el Govern Balear he intentat buscar ajuda amb algun funcionari i m'he trobat a gent sense sa més mínima sensibilitat que s'ajusten al protocol i no fan cap esforç per tractar d'ajudar personalment.

M'estic enfrontant a una administració sense ànima i a uns funcionaris que tracten de forma humiliant a ses persones que necessitem alguna ajuda de l'administració.

M'agradaria cridar ben fort i dir-lis: No som un inútil, som un ciutadà i mereix un respecte. Però ningú m'escolta.

Sa meua història, conseqüència de sa crisi de la Covid, és sa de milers de ciutadans, amb nom i cognoms com jo. Com podem fer front a tot això? Ens enfrontem a unes administracions obsoletes i dirigides per polítics altius i ineficaços. Els dirigents viuen d'esquena a sa realitat, no volen veure aquest problema i la separació existent entre ses administracions i els ciutadans cada dia és més grossa.

Després de sa crisi de la Covid, sa majoria d'empreses espitjades per ses competències van espavilar-se i s'adaptaren a ses noves necessitats i realitats dels mercats i clients. Moltes altres van abaixar sa persiana per ineficaces. Ses administracions públiques tampoc s'han espavilat. No han sabut evolucionar i adaptar-se a sa nova realitat.

Cada dia que passa, s'incapacitat de s'Administració per solucionar amb eficàcia els problemes dels ciutadans, es manifesta de forma més clara. Us heu fixat? Els funcionaris són els mateixos que fa quaranta anys, continuen treballant i tractant als ciutadans d'igual forma com si el món no hagués canviat. 

Els bons treballadors ja no volen treballar a s'administració. I m'atreviria a dir que els funcionaris perceben remuneracions molt superior a ses que cobrarien a s'empresa privada. I a on hem arribat? Ja ho podeu veure, cada vegada trobam més funcionaris menys qualificats que promocionen a s'ombra del polític de torn.
Si els dirigents de s'administració, sa majoria, són càrrecs polítics sense sa mínima formació, com voleu que siguin els funcionaris.

Els governs locals i autonòmics haurien de treballar per solucionar ses peticions dels ciutadans i regular d'una forma més racional i agilitzar tots els processos burocràtics.
Els governants haurien de rendir comptes, ser seriosos, eficaços, respectar ses lleis i ser èticament responsables. Si no podem confiar en els responsables de s'administració pública, perdrem sa confiança en sa democràcia. 

Si no veim com els nostres impostos són gestionats amb rigor i es depuren els malts gestors, com voleu que els votem a ses pròximes eleccions.

Estic rabiós. Finalment, hauré de contactar amb una gestoria, perdre un munt d'hores i gastar-me un munt de sous per poder tramitar correctament aquest carall de paper.

I fins a sa propera ... Estic ben segur que ben aviat em trobaré en una altra situació igual.

Sabeu que em molesta més de tot això? Doncs que a sa gestoria de torn, m'adreçaran a un jovenet/a i que quan li expliqui el que vull, em mirarà amb cara de llàstima i pensarà "mirau quin home més inútil".

Som gent major i ens volen amortitzar. Ens volen llevar del mig. Cabrons!

 

Viatge al Japó. Curiositats: Una experiència zen.

Eivissa, 19 de gener de 2024

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Una experiència zen.

Durant alguns escrits us he comptat la sensació de pau i tranquil·litat que vaig experimentar visitant alguns temples o jardins japonesos. Ho recordau? El bosc de bambú d'Arashiyama, s'Illa de Miyajima o el santuari Fushimi Inari. El Japó és un país fascinant on cuiden molt el medi ambient. Allí, diuen que el millor temple que tenen és sa naturalesa. Disfruten mirant els cirerers en flor o els canvis de colors a sa tardor.

A Kioto tenia previst una visita també d'aquelles si o si: El temple budista Zen de Ryoanji.

 

Va ser el primer temple zen que vaig visitar i sincerament, amb tots els meus respectes, em va semblar una presa de pèl això del jardí zen. Potser és que no ho vaig comprendre bé, però jo només veia unes pedres petites amb una roca al mig. No vaig acabar-ho d'entendre.

Ryoanji és un dels temples més famosos de Kyoto. És famós pel seu jardí zen o jardí de pedra, que data de la segona meitat del segle XV i que va passar a formar part de sa llista de llocs del Patrimoni Mundial de la Unesco. El jardí sec és molt visitat i és considerat com un dels jardins més polits i famosos del món.

Construït aproximadament l'any 1488, el seu dissenyador no va deixar escrita cap explicació sobre el seu significat, per la qual cosa durant segles ha estat un misteri no revelat. Diuen que mitjançant la seua contemplació s'arriba a sa "plenitud zen". Ja sabeu: allí assegut, meditant, descobriré com viure, com disfrutar del moment present i d'aquesta manera trobaré sa pau i sa tranquil·litat.

I que voleu que us digui ... Vaig intentar sentir el so del vent entre ses pedres, vaig contemplar durant uns minuts aquella vista tant polida com enigmàtica. Mirava ses quinze pedres de diverses grandàries i formes col·locades en cinc grups, totes sobre un llit de grava rectangular, perfectament allisada amb un rasclet, a un pati d'uns dos-cents metres quadrats. I no vaig sentir res.

M'explicaren que el conjunt creava un espai d'una gran espiritualitat. M'explicaren que una característica interessant del disseny del jardí és que, des de qualsevol punt de vista, almenys una de ses roques sempre està amagada a s'espectador. 

Sa realitat fou que totes ses roques eren possibles de veure situant-se a la dreta del tot i que hauria de posar-hi molta imaginació per trobar sa espiritualitat del lloc.

Perdonau .... Seguia sense entendre res.

Per acabar d'arredonir tota aquesta estranya visita, en el temple existeix un recipient de roca per a l'aigua. A sa part central de sa roca, en forma de quadrat, es formen quatre caràcters inscrits que llegits podem traduir-los com "aprenc a estar satisfet" i expressa l'important que és sa riquesa espiritual en comparació amb sa material. Aquest argument és un pilar bàsic en sa filosofia zen.

Per a mi, era interessant intentar comprendre sa diferència en sa manera de veure ses coses respecte a occident. Mentre que ses nostres religions ens inculquen a ajudar als altres abans que a naltros mateixos, ses filosofies orientals diuen que hem d'aprendre a estar bé amb naltros mateixos, i això ens portarà a estar bé amb els altres. 

Vaja ... Complicat, però una manera diferent de veure ses coses. 

A s'acabament de sa visita, tants intents de meditar i tantes explicaciones de coses que no entenia m'havien afectat. Es meu cap feia fum. Me'n vaig anar amb una idea: He de saber apreciar ses coses que tenc, he de disfrutar amb tot el que veig i viure intensament cada moment de sa vida. I prou. Si aquest pensament era zen o no, no m'importava mica.

 

Per acabar i no calentar-vos més el cap amb ses meues històries, us vull recomenar una experiència zen eivissenca.

Entenc molt bé que els japonesos disfrutin de sa natura, de s'aire pur, d'aquesta pau que dona estar en contacte a sa terra. Però no fa falta anar al Japó per això. Aquí mateix a Eivissa també podeu disfrutar de sa naturalesa. Quan heu anat a caminar pel bosc, sols, a poc a poc, sense presses, mirant, olorant, disfrutant de totes ses coses polides que us envolten?

Ses coses bones de la vida no sempre es compren amb sous. Ens costa molt frenar, parar, aturar-nos. Sembla que perdem el temps. Però caminar per la naturalesa sense presses, sense rellotge, sense mòbil, tranquil·lament, no té preu.

Heu provat de caminar prestant atenció a s'olor de sa vegetació, del so i colors dels arbres? I si portau una beguda calenteta per fer una parada i descansar, s'experiència sirà màxima. Heu d'estar pendents de tot l'entorn, no val portar auriculars, mòbils, pensar en els problemes quotidians, en sa feina, en el fotut que està el món.

Caminar pel bosc redueix s'estrés, sa pressió arterial, l'ansietat, sa depressió, el cansament. Inclús és bo per a sa memòria i millora sa condició física. A veure quan els metges de capçalera receptaran sa teràpia forestal. És indolora i gratuïta.

Segur que teniu un parell d'hores a la setmana i un bosc molt a prop. Provau d'anar-hi amb els cinc sentits ben oberts, respirau aire pur i disfrutau d'una experiència zen eivissenca. 

M'ho agraireu.

Viatge al Japó. Curiositats: Comunicacions no verbals.

Eivissa, 14 de gener de 2024

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS. Comunicacions no verbals.

Per a un turista com jo que ha viatjat per primera vegada al Japó intentar aprendre alguna cosa del seu idioma fou una feina quasi impossible. El seu idioma és molt complicat: moltes expressions no tenen un significat per si mateixes, sa pronunciació i el to, el context i la situació, ho poden canviar tot.

Durant ses diferents jornades que vaig compartir amb sa nostra guia, m'interessà molt tot el que feia referència a sa comunicació al Japó. Principalment, sa comunicació no verbal i ella em donà un poc de llum sobre el tema. Cada dia em fixava en sa forma de moure-se, de gesticular, de seure-se, de caminar, de respectar s'espai dels l'altres o el to de veu dels japonesos i vaig anar apuntant algunes curiositats que van cridar-me s'atenció.

Sa mirada.
Els japonesos no em miraven directament als ulls quan em dirigia a ells per demanar alguna cosa. Per ells era parlar amb un desconegut i mirar-te directament als ulls ho consideren com un acte invasiu i violador de sa teua intimitat.

El silenci.
El silenci japonès és un misteri. Per jo el silenci moltes vegades ho puc interpretar com una falta d'interès amb sa conversa amb alguna altra persona; pels japonesos el silenci és com una parada per pensar i reflexionar sobre ses coses que s'està conversant.

A més, durant els trajectes en tren, quasi podia escoltar sa respiració de sa gent. Caminant pels passadissos de s'estació, tots plens de cents o milers de passatgers, podia escoltar sa remor de ses sabates a terra. Els vagons anaven plens però ningú parlava. Durant els trajectes, tothom ho feia en silenci. Llegeixen o miren el mòbil. Però ningú parla per telèfon i inclús els porten en silenci per no molestar amb el seu so.

Als restaurants, també plens de gent i no sentia una veu. Tothom seia i no mirava sa taula del costat i menys a ses persones que teníem al voltant. Menjaven en silenci i en acabar s'aixecaven i sense dir res a ningú, pagaven el compte i sortien del local.

Encara avui em pregunt el motiu de per què els japonesos aprecien tant el silenci.

Jo que voleu que us digui ... Una xerrada plena de silencis no és una xerrada; una reunió familiar sense discutir és inimaginable; una discussió de parella amb silencis, més que calmar augmentarà sa tensió.

Haurem de posar de moda allò que diuen "si no tens res bo per dir, no diguis res"? Jo som dels que sempre xerr més del convenient i això, algunes vegades, és perillós. Ja sabeu, mai diguis el que penses si no vols sentir el que has dit.

Els gestos.
Els japonesos són reticents a mostrar les seues emocions en públic. No vaig veure mai cap parella fent-se una besada al carrer. I aquest fet no vol dir que ho ho facin. Ho fan en privat. A jo m'agrada moure els braços, ses mans i el cos a s'hora de xerrar i comunicar-me. M'agrada apropar-me a ses persones. Al Japó aquesta forma d'expressió no és habitual.
Si al Japó, quan riuen es tapen sa boca per no ensenyar ses dents. Imaginau-vos!

Contacte físic i espai personal.
Al Japó es menten molt d'espai entre ses persones a s'hora de parlar. No respectar sa distància o tocar a s'altre persona és considerat com una amenaça.
Em va sorprendre a ses estacions de tren com es deien adéu ses parelles: no es donaven besades o abraçades, simplement feien un somrís els uns als altres o feien una reverència.
A s'hora d'esperar per travessar un carrer, sa gent respecta molt s'espai de cada un, estan separades i sense tocar-se.

Alcohol – Karaokes.
Tot el que he dit abans és completament falç quan als karaokes i s'alcohol fa acte de presència. Allí dins, aïllats de ses vistes de sa gent, canvien radicalment el seu comportament.

Per acabar, us explicaré una forma de comunicació que encara avui em costa assimilar.
Com he dit abans a un moment determinat de sa conversa vaig preguntar a sa guia quina cosa havia estat més complicat d'entendre o d'adaptar-se al Japó. Ella molt seriosa em digué: llegir s'aire.
Quan va veure sa meua cara de sorpresa, em digué: Sí, sí .. Entendre el que no em diuen.

Llegir s'aire.
Entendre això és un embolic. Quan sa guia m'ho explicava, no podia creure-ho. Per un japonès o per qualsevol persona que vulgui integrar-s'hi a la societat japonesa "no saber llegir s'aire" és considerat un gran defecte i molesta molt a sa gent.

No saber llegir s'aire, en japonès, també significa fer o dir coses en el moment més inoportú. És tenir protagonisme digen i fent alguna cosa inoportuna, incorrecte, no adequada per al moment o lloc.

És importat saber quan un és oportú. Allí hi ha moltes coses que no es diuen i esperen que s'altre les pugui "captar a l'aire". Els japonesos són molt subtils en ses seues formes de comunicació, consideren "rudo" ser molt directe quan un vol dir alguna cosa.

M'explicava sa guia (ella està casada amb un japonès), que a ca seua el seu home no li demana un got d'aigua. Li diu coses com "fa molta calor ...", "vinc molt cansat ...", i coses així. Idò ella amb aquests comentaris tant a l'aire, ha d'endevinar que el seu home vol beure aigua.

Vaja, que una persona que no sap llegir s'aire és aquella que no s'entera de sa situació on se troba. Un exemple més, si entres a una sala i tothom està en silenci, has de saber "llegir s'aire" i mantenir-te en silenci. Al contrari, si l'ambient és d'alegria has d'adaptar-te a aquesta situació.

Sa guia em digué dos refranys japonesos que defineixen molt bé el tema:
- Diguen 1 ja és suficient per entendre 10.
- Escoltant 1 ja s'entén 10.

Vaja, que si el que parla és bo xerrant i el que escolta és bo escoltant, simplement diguen un 10% és suficient per entendre tot el missatge.

Jo sempre dic que amb na Linita no fa falta dir-nos moltes coses. Simplement, amb una mirada ja sabem què vol dir un i s'altre. Mirau per on: Des de fa molts d'anys estaven llegint s'aire i no ho sabíem. 😂😂

Hem de creure en els impossibles.

Eivissa, 6 de gener 2024.

HEM DE CREURE EN ELS IMPOSSIBLES.

 

Tot i que a Eivissa no en tenim, avui us parlaré de trens. De sa fascinació que em provoquen. Els trens són com un escenari on gairebé tot pot passar, un mitjà de transport romàntic, un mitjà gairebé màgic d'arribar a nous llocs, a més d'una forma divertida i polida de viatjar.

Sempre he sentit a dir: "Els trens són meravellosos. És important saber a on van, però el més important és decidir-se a pujar a ells".

Deixau contar-vos dues històries relacionades en trens.

Acab de tornar d'un viatge pel Japó. Sempre diré que el viatge ha estat com un tren amb una locomotora (na Laura) i els vagons (els companys/es de viatge). I que el més rellevant no era a on anàvem, sinó que cada company/e tingues il·lusió i ganes de pujar al tren, d'enganxar-se a sa locomotora i fer el viatge junts.

Ja fa més d'un mes que vaig començar el viatge. Abans de partir, no sabia que em portaria el futur, però tenia ganes de fer el camí junt amb els amics i amigues que formaven el grup. Va ser un viatge llarg, intens, ple d'experiències i coneixences. Vam passar moments molt bons i vaig arribar més lluny del que mai havia pensat.

Al principi, abans de partir, alguns dels primers amics i amigues que s'havien enganxat, baixaren del tren. Però nous amics volien fer el viatge i varen enganxar-se. I així, amb vells i nous amics i amigues, el tren va començar el seu camí.  

Començava un viatge inimaginable; un somni començava a fer-se realitat.

S'altra història és més personal, més emotiva. Tracta d'una pel·lícula, "Polar Express". Com a güelo que som us la recoman. Ens explica sa història d'un boix, que està deixant enrere sa innocència i deixa de creure en Pare Noel i que en la nit del 24 de desembre té l'oportunitat de muntar al tren màgic Polar Express, que el portà al Polo Nord.

En el seu viatge coneixerà a diversos nens que, com ell, comencen a deixar enrere sa infància potser massa ràpidament. Junts acabaran per arribar al Polo, on coneixen a Pare Noel i aprendran que és bo créixer, però també conservar algunes parts de sa infància.

El boix protagonista aprendrà a creure en els impossibles, fins i tot anys després de la seua nit en el Polar Exprés.

Sa pel·lícula tracta temes bastant seriosos, com la religió, la pèrdua de la il·lusió o el creixement cada vegada més prematur dels boixos, però ho fa amb una història fantàsticament explicada.

Tot això té que vora amb el meu net i sa meua neta durant sa cavalcada dels Reis d'Orient d'ahir a la nit.

Sa meua neta, de tres anys, estava amb els ulls ben oberts i disfrutant dels cavalls, carrosses, ballarins, ballarines, i com no dels Reis d'Orient. Disfrutava de sa música, dels tambors. I demanava caramels als Reis.
Ho vivia amb tanta emoció, amb tanta passió, que quan van acabar de passar per davant casa, demanava "güelo, més". Sa pluja va fer impossible anar a un altre lloc per tornar a veure tota sa cavalcada.

Pel camí de tornada a ca nostra, em deia "güelo, wait a minute" i es menjava un caramel. Un poc més lluny, el mateix, "a moment, güelo, stop" i més caramels a sa boca.

A sa nit, abans d'anar a dormir, preparà tres gots amb suc de poma i un plat amb tres porcions de coca pujada pels reis d'Orient i els deixà al balcó.

Es meu net, de nou anys, quan arribarà el cap de sa cavalcada, ja no podia més. Totes ses hores anteriors, havia estat nerviós i excitat esperant el moment. Llavors, allí en la vorera, ell, sol, dret i crida'n als Reis "aquí, som Gonzalo ". Ja és gros, no tenia gens de por, tan sols una tremenda il·lusió.

Podreu dir que aquestes festes són un pur reclam comercial per vendre joguines i regals per petits i grans. Que han perdut el seu sentit religiós. El que vulgueu. Però veure sa cara del meu net i neta, sa il·lusió, sa passió i s'alegria com miraven els Reis, no té preu.

Procurau mirar aquesta pel·lícula amb els vostres nets i netes i deixar-vos agafar pel missatge que proposa: HEM DE CREURE AMB ELS IMPOSSIBLES. Tinguem l'edat que tinguem.

Qui m'haguera dit, fa un any, que viatjaria al Japó? Quan una amiga em va proposar fer el viatge, em va semblar un impossible. I ja veis .... un any després, el somni va fer-se realitat.

Sa foto que acompanya aquest escrit com podeu imaginar és del menjar i beure que sa meua neta deixà al balcó sa nit passada pels Reis d'Orient. Perquè no hem de creure amb els impossibles?

Viatge al Japó. Curiositats: Per què el Japó està tan net?

Eivissa, 30 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS: Per què el Japó està tan net?

 

Us haig de confessar que quan vaig arribar al Japó em vaig posar en mode "míster Proper" immediatament. S'arribada al supernet aeroport de Tokio em va deixar bocabadat.

Tant de llegir que el Japó era un país molt net va fer que estigués molt pendent de sa brutícia dels carrers i voreres. I sí, vaig veure un poc d'escombraries, principalment a Osaka, però si vaig trobar alguna cosa, va ser perquè anava en mode "mister Proper" amb el radar encès; realment el Japó és un país supernet. I sense cap dubta aquesta extraordinària neteja, diu molt de la gent nipona.

A penes vaig veure papereres pels carrers. Vaig trobar-ne algunes al costat de ses màquines expenedores de begudes. Ses petites escombraries que generen al llarg del dia, se les emporten a ca seua, les separen i les reciclen. Trobar una punta d'un cigarro i un xicle aferrat a terra, és missió impossible. De fet, les ciutats estan plenes de senyals de prohibit fumar als carrers i ses persones que treuen el ca a passejar porten amb ells una botella d'aigua per fer nets els llocs on el ca ha fet pis.

I és que en això del reciclatge són súper "tiquis miquis". Separen a consciència, netegen envasos, és una clàusula de recessió en els contractes de lloguer d'habitatge, fins i tot hi ha patrulles de veïns voluntaris que, des del bon rotllo, supervisen que totes ses escombraries estiguin separades correctament.
També existeixen quadrilles de ciutadans voluntaris que passegen per la ciutat recollint el poc que sol haver-hi en el sòl, retirant les fulles dels bancs o col·laborant en la delicada neteja de s'herba dels jardins.

Tot és de tots, i per això mateix ho cuiden i ho respecten. Allí és habitual que cadascun contribueixi a sa neteja del seu trosset de carrer, de vorera; és normal que ses empreses, des de les grans multinacionals als petits negocis, destinin part de sa jornada laboral a tasques bàsiques d'ordre i manteniment.

Sa neteja i l'ordre són presents en el dia a dia, en els impol·luts taxis decorats amb blanquíssims i antiquats tapets de punt de ganxo, en els autocars urbans, trens; allí fins i tot els camions d'escombraries i formigoneres rellueixen. Simplement perquè dediquen diàriament una mica de temps a cuidar i mantenir les seues eines de treball i materials.Sortir de ca seua amb el cotxe brut? És inimaginable. Abans es fan s'harakiri.

A més de nets i ordenats, els japonesos són inodors, no sols cuiden la higiene, també cuiden sa intensitat de ses olors. No abusen de forts perfums perquè consideren que s'olor, agradable o desagradable, envaeix l'espai vital dels altres i pot molestar, disgustar, produir mal de cap, etc. Els abarrotats i silenciosos vagons de metre no fan olor de res, els lluents trens fan olor de res. Bé, sí, ... o a menjar si coincideixes amb s'horari d'esmorzar, dinar o sopar.

I com els microbis també envaeixen l'espai vital dels altres, vaig veure que usen màscaretes. Allí, no és per sa contaminació atmosfèrica, és per a evitar contagiar als altres un refredat o grip.

Record que a Eivissa va haver-hi un temps en el qual els veïns granaven i netejaven ses voreres, però aquest costum es va perdre. Fa temps que estam en l'era dels impostos i drets, i volem que els Ajuntaments siguin els encarregats de fer relluir ses nostres ciutats. Un error. Un greu error.

En els col·legis nipons els alumnes des de molt petits netegen els lavabos, s'aula, passadissos, sòls, i renten els plats en el menjador. Després passa un exèrcit de professionals per a deixar-lo tot lluent, no es prescindeix del servei.
 
Supòs que, davant aquest comportament, per aquesta illa nostra els pares s'escandalitzarien i posarien el crit en el cel, parlarien de drets, abús o explotació, de malalties, de riscos i dels diners que ses administracions s'estalviarien.

Però aquí està sa clau; en s'educació a la casa, en el col·legi, en l'entorn. El civisme s'ensenya, s'aprèn. Ja ho sabem. Però sembla que no ho practiquem.

Estic cansat de queixar-me de la neteja del meu carrer. Mirau que venen diàriament els camions a fer sa recollida, passen els fematers, tenim contenidors per fer reciclatge, etc. Tot i això, cada matí el carrer està ple de capses de cartó, ampolles, bosses de fems, papers, etc. tirats a fora dels contenidors.
Estic cansat de caminar pels camins i boscos de s'illa i veure tot ple d'escombraries, gots, llaunes de begudes, caixes i totes classes de fems.
En aquest segle XXI sembla com si ses escombraries apareguessin del no-res, com si vingués d'un altre planeta. Sembla que ningú consumís, ni embrutés, simplement sa merda apareix per art de màgia.

Sí, protestar, prendre consciència del problema està molt bé, però hem de recordar a tothom que "no és més net el que més neteja, sinó el que menys embruta". Pensem en fer un consum més responsable i eduquem.

Us ho confirm: el Japó estava gairebé lluent. Vaig veure zero merdes de cans, els lavabos públics estaven lluents, els fems els treien a la seua hora, es recicla de veritat, ningú tira res al sòl, no hi ha vandalisme.

No és una qüestió de governs, ni de multes, ni d'impostos. Ses ciutats estan més o menys netes en funció del nivell d'educació i consciència dels seus habitants. La nipona és una societat cívica que pensa en el bé de tots, i per a ells no és cap esforç mantenir conductes civilitzades de convivència.

Podríem prendre nota. Sens dubte en educació i civisme, estam a anys llum del Japó.

 

 

Seguiré amb més curiositats.

Viatge al Japó. Curiositats: Fushimi Inari.

Eivissa, 29 de desembre de 2023.

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS:  Fushimi Inari.

 

 

El santuari de Fushimi Inari, a Kyoto, es coneix també com el santuari dels deu mil torii. Un torii és una porta tradicional japonesa que es troba a s'entrada dels santuaris.

Inari és un dels déus més estimat i venerat al Japó, és el déu de l'arròs, de la fertilitat, del comerç i negocis. El país està plagat de santuaris dedicats a aquesta deïtat protectora dels comerciants, però sens dubte els milers d'ordenats torii fan que aquest sigui un santuari molt diferent.

Aquí aquestes vermelles, simbòliques i metafòriques portes són sens dubte ses grans protagonistes del lloc. Fushimi Inari també era una de les visites si o si per fer durant el viatge. No m'ha defraudat: un lloc màgic, un lloc que t'atrapa i t'hipnotitza caminant entre els milers de torii amb aquest color tan característic que fan que no puguis deixar d'admirar-los.  

Us he de ser sincer: em vaig emborratxar de colors vermells, taronges i vermellosos.. Per un aficionat a sa fotografia com jo havia arribat a un lloc idíl·lic per fer fotos sense parar. No vaig fer cas a res més. A la nit, a s'hotel em vaig adonar de la gran quantitat de fotos fetes i en vaig eliminar un munt.

As'hora de visitar el santuari va ser complicat. Hi ha molts racons per a explorar, hi ha senderes, un estany, miradors... Impossible visitar-lo tot en tan poc temps disponible. I tampoc pretenia fer una visita d'arribar, fer sa foto, i partir.

Com en tots els santuaris nipons vaig trobar sa font d'ablucions, olor d'encens, els paperets de la sort, ses tablilles de fusta per a escriure desitjos o ses campanetes per a cridar s'atenció dels déus...

Aviat vaig veure sa façana del saló principal, declarat bé d'interès cultural. No vaig entretenir-me massa i, darrere de l'edifici, vaig buscar ses escales que ens portarien al començament dels dos màgics passadissos formats per 10.000 torii.

Junt amb una reguera de turistes vaig pujar en processó sota els milers de torii, per sort a poc a poc van dispersar-se i vaig poder disfrutar del lloc més tranquil i fer fotos en solitud.

Tots els torii han estat donats per empresaris perquè el déu Inari cuidi la salut dels seus negocis, o per a donar les gràcies per un desig empresarial. Els més antics són de fusta, els més actuals són de lleuger PVC que pinten de vermellós. En ells s'escriu el nom de l'empresa o de l'empresari i la data... i poden arribar a costar des de 3000 a més de 8000 euros. Pel camí passava per petits altars, per un cementiri, per als vells pinzells usats o milers de rèpliques de mini torii donats per empreses més modestes i per particulars.

Són uns 4 quilòmetres sota el túnel vermellós de toriis. Els dos passadissos a vegades s'ajunten, a vegades se separen, em regalaven curioses perspectives des de dins i des de fora per fer fotos.

Vaig continuar l'ascens. El túnel s'unifica i els torii a poc a poc es distancien els uns dels altres, i vaig continuar pujant els graons fins a arribar a un primer mirador. A manera de premi, podia veure la ciutat de Kyoto als meus peus i un sol que, a la tardor, comença a desplomar-se massa aviat.

No se'm van fer pesats els 4 quilòmetres. Vaig pegar un últim cop d'ull als encantadors passadissos, a sa porta i saló principal i disfrutant del lloc inundat de sol, dels colors vermells, taronges i vermellosos.

El que vaig veure de Fushimi Inari em va agradar molt, malgrat no tenir imponents edificis, s'entorn i l'exèrcit de torii té molt d'encant.

 Seguiré amb més curiositats.